Una victima més

Encén el llum. Entra a la sala. L’estança, adornada amb unes rajoles d’un blanc brut, amb un mirall al fons trencat per la punta de dalt a la dreta i una banyera bruta com si portes segles sense ser rentada al costat, apareix davant d’ell.

Ell s’encamina cap al espill. El mirall es prou gran per veure s’hi tot. Es mirar el rostre. Aquells cabells negres, llargs, ara despentinats. Els ulls foscos penetrans i que a tanta gent havien aterrat, però a l’hora eren consoladors i amables. El seu nas que tantes persones li havien descrit com que tenia forma d’àncora. Els seus llavis carnosos fins a cert punt, que tot i ser sempre molt vermells, mai els havia vist d’aquell vermell sang.

Amb esforç i dolor, es treu el jersei negre, de coll alt, esgarrat. El tira a un cantó. I mira al mirall el seu torç. Amb la mà es toca la ferida del pit, encara oberta, sent com la sang que li raja va lliscant-li pectoral avall. Es toca el costat dret on hi té un blau mol lleig, aquell cop segur que li a trencat alguna costella. Continua mirant les ferides de ganivets que té, dos al costa esquerra i una a la dreta. Quan acaba d’avaluar aquestes i en haver arribat a la conclusió que li quedaria cicatriu, es treu de la butxaca dels pantalons les claus.

Després es treu les sabates, els mitjons, els pantalons i els bòxers negres. Nu, brut i sagnant, es torna a analitzar, aquesta vegada més psicològicament que físicament. Esta cansat d’aquella situació, de que cada dia tingues noves ferides. Esta fart de suportar insults tot el dia.

Es dirigeix a la banyera i l’obra. En un primer moment la banyera es queixa, però després obeeix. Poc a poc aquesta es va emplenant. Ell surt de la sala, quan torna porta un cúter a la mà. Tanca la porta.

El dia següent obriran la porta, entraran en una habitació on hi predominarà el color vermell en contes del blanc brut que abans havia adornat aquella estança, dins de la banyera, trobaran el cadàver d’una víctima més.