Has perdut mai algú que realment t’estimaves? Has estimat algú el suficient com per morir quan ell mort? Totes les relacions s’acaben, es llei de vida, per molt mal que faci.
Aquesta historia tracta de felicitat perduda, de dolor i sofriment, Em dic David Smith, soc una de les set animes, i aquesta es la meva historia.
Tot comença un dia plujós. Fa fred, però al llit tapat amb la manta s’està molt bé. Obro els ulls, desconcertat al descobrir que no estic a la meva habitació. Recordo de seguida el dia anterior. L’havia conegut a ell. Mai havia sentit res semblant per ningú, i molt menys per un noi, no es que tingui perjudicis, se el que sento, i esta clar.
Em giro al llit i m’incorporo una mica, el miro. És tan perfecte com el recordava, de fet més. Passen els minuts mentre miro els seus cabells suaus, ondulats, llargs i rossos; la seva pell dolça, rosada, però extremadament calenta; els seus ulls, en tot moment vius i que ara reposen tancats; els seus llavis perfectes que ahir a la nit casi vaig besar. El miro i el temps passa.
Al final et despertes, i m’empresones am la teva mirada i el teu somriure. Els teus ulls blaus, freds, però a l’hora profunds, s’alegren de veure’m, i jo no entenc perquè. Mai me considerat ningú especial, al contrari sempre me vist com una persona bastant despistada, maldestra i físicament no soc massa atractiu.
Ell vacil·la un moment i em pregunta alguna cosa en anglès. El fet de sentir la seva veu em descol·loca, i al ser un idioma que no acostumo a emprar, en un primer moment no l’entenc. Després, al comprendre que no l’havia entès, em pregunta amb un castellà perfecte si vull anar a esmorzar. Li dic que no, amb el desig d’allargar aquell moment, aquell màgic moment en el que has despertat al costat d’algú que estimes, però els meus budells opinen diferent i es fan escoltar. Una mica avergonyit accepto la oferta d’anar a esmorzar.
El dia passa volant entre llargues converses. Quedem per l’endemà, i per l’altre i l’altre. El temps passa i jo caic completa i irrevocablement enamorat d’ell. Però com ja he dit totes les relacions acaben. Ens coneixem des de fa dos mesos i portem sortint junts un més i 29 dies. El mes i 29 dies mes feliços de la meva vida, per primer cop a la meva vida soc realment feliç i em sento estimat, però el setembre ens cau a sobre i amb ell les nostres obligacions, ell ha de tornar a Anglaterra, i jo concentrar-me amb el últim curs d’institut.
Marxa un dia plujós, com el que ens vam conèixer. Marxa un dimecres al mati i em truca per la tarda i pel matí i la tarda del dijous, el divendres pel mati el truco jo i per la tarda parlem via Messenger, em diu que m’estima i després marxar per anar a una festa, i jo també he quedat, així que també me’n vaig.
Són les nou de la nit quant sento el meu telèfon mòbil, ja fa un quart d’hora que estic esperant que el meu pare baixi del poble per venir-me a buscar, l’agafo. No es el pare, ni ell tampoc, em sorprenc sentir la veu del seu millor amic. Em parla, m’informa.
El meu món poc a poc sembla quedar-se a les fosques. Alguna cosa neix dins meu. No sabria dir que es ben bé, però es una cosa dolorosa, mol dolorosa. No puc plorar, no vull que el meu pare es preocupi per mi, però no puc resistir el dolor dins meu.
El temps passa lentament, però passa, tot el món que abans veia de colors ara és gris i monocrom. El dolor no a desaparegut i començo a creure que mai ho farà. Tot va començar i acabar en dos mesos, no, dos mesos no, un més i 29 dies, el més i 29 dies mes feliços de la meva vida.
